És important que l’alumne lideri el seu aprenentatge
Per presentar-me puc dir que sóc professor de l’escola i, per ser una mica més explícit, puc afegir que sóc dels veterans i que el meu àmbit de treball es centra en les matèries de la química i les matemàtiques a Secundària i a Batxillerat.
Amb els anys que porto exercint l’ofici de professor hi ha una situació que em continua emocionant. M’explico: hi ha alumnes que per la seva actitud i comportament a classe denoten interès per les meves matèries, acostumen a fer preguntes relacionades amb allò que es treballa a classe, de tant en tant intervenen aportant les seves vivències i raonaments o, simplement, no es conformen amb un coneixement genèric i volen quelcom més que satisfaci els seus interessos... Resumint, els agrada la matèria. Entre aquest grup d’alumnes, de tant en tant, es produeix el fet que s’apropen a mi, habitualment en petit grup i, amb una aparent inseguretat volen que els corregeixi la resolució d’un exercici que ells han fet. És relativament habitual que les seves primeres paraules siguin...
-“...Bé, aquest problema segur que no està ben resolt, però l’he fet de la mateixa manera com el que tu vas fer a la pissarra l’altre dia. Me’l pots corregir per saber el que està malament?”
- Això està fet! – contesto. – I, immediatament, entre tots revisem la resolució del problema.
Una “correcció” en petit grup és un moment idoni per a què flueixi una relació que vagi més enllà d’una conversa formal, acostumen a fer-te partícip d’alguns dels seus sentiments vers l’assignatura, et parlen de manera força sincera de les seves dificultats, dels seus reptes i de les seves il·lusions. Realment, són moments que et fan sentir que la nostra professió és única.
Comenten la interpretació que han fet de les dades que apareixen en l’enunciat de l’exercici, acostumen a tenir interès a fer-te saber quin ha estat el raonament que els ha permès arribar al plantejament de resolució del problema, no poden faltar comentaris indicant les singularitats, trampes segons ells, que han localitzat mig amagades en l’enunciat i, el que no falla mai són les explicacions de les dificultats de càlcul amb què han ensopegat mentre el resolien. Per últim, i després del generós preàmbul descrit, arriba el plantejament del punt conflictiu que genera la consulta.
Aquesta conjunció de pensaments i raonaments em sembla una fita meravellosa i que, personalment, m’omple de goig sentir-me’n part (conjuntament amb la resta de professors de l’escola). Que els joves arribin a aquest punt de maduració i autonomia en la seva evolució intel·lectual és fruit de l’evolució que han tingut des que de petits van entrar a l’escola.
És fantàstic que un jove, de forma autònoma i personal, arribi a ser capaç d’entendre i interpretar una situació problemàtica, pensar i dissenyar una estratègia de resolució per arribar a una resposta que abans de donar-la per correcta, l’analitza i comprova, per finalment extreure conclusions que passaran a enriquir el seu coneixement.
És aquesta formació en l’autonomia del raonament la que la societat actual demana i que, cada vegada, s’allunya més del tradicional paradigma de l’educació basat en l’acumulació de coneixements. La societat global, tecnològica i de la comunicació en què estem immersos, requereix persones obertes, responsables i compromeses, que siguin capaces d’aprendre activament, de manera crítica, i en permanent actualització, amb capacitat de desenvolupar l’aprendre a aprendre en una societat exigent i competitiva en el pla tecnològic i personal.
Aquest és precisament el nou repte per al qual hem de treballar les escoles. Només aquelles que siguin capaces de redissenyar la seva proposta didàctica adreçant els seus alumnes cap als aprenentatges significatius, afavorint l’autonomia de pensament i d’aprenentatge, ajudant a crear la necessitat de formació continuada i que els acompanyin en la correcta utilització dels mitjans digitals, tant tècnicament com èticament, seran capaces de donar una resposta adequada als seus alumnes, a les famílies que confien en elles i a la societat en general.
Juan Manuel Ferré
Cap del departament de ciències
